Annapurna
Facebooktwittermail

Annapurna vol dir “deessa mare de l’abundància” o “deessa de la collita”
Una expedició francesa va marxar el març de 1950 cap al Nepal. La seva intenció era l’ascensió al Dhaulagiri. A mesura que s’anaven apropant a aquesta gran muntanya es van adonar que era inaccessible per les possibilitats tècniques de l’època. Com que faltava molt poc pel monzó i veien que no podrien fer aquest cim, van decidir fer un intent desesperat a la veïna d’aquesta, l’Annapurna. Així doncs van buscar el millor camí per fer l’aproximació.
Però les rutes amb les quals es trobaven eren tant o més complicades que les del Dhaulagiri. Calia travessar la serralada del Nilgiris que presentava una mola infranquejable. Al final però van trobar una escletxa en una aresta secundària de la serralada del Nilgiris que els va permetre plantar-se als peus de l’Annapurna.
Els faltaven només dues setmanes pel monzó i no podien perdre el temps. Van plantar una tenda a 6500 metres i un altre a 6900 m. Des d’aquí, els expedicionaris Herzog i Lachenal, van aconseguir, la nit de l’1 de juny situar una tenda a 7150 metres. Gràcies a l’ajuda de dos xerpes, van aconseguir arribar als 7500 metres i plantar una tenda per passar la nit del segon dia. Aquesta segona nit va ser molt dura, bufava un vent molt fort i no parava de nevar. Per sort al matí va deixar de nevar i el vent va deixar de bufar. Els dos homes van agafar estrictament el necessari i van començar un atac desesperat al cim.
Al voltant de les dues del migdia del dia 3 de juny de 1950, els dos homes arribaven al cim de l’Annapurna. Havia caigut doncs el primer 8000.
Els dos alpinistes no es podien imaginar però el que els esperava a la baixada. Lachenal adverteix a Herzog que cal baixar immediatament, ja que el temps s’està complicant per moment, però aquest vol gaudir uns moments més del cim. Lachenal decideix començar a baixar. El vent era molt fort i Herzog va tenir treballs per poder arribar al camp V. Afortunadament dos components de l’expedició ( Terray i Rébuffat) havien decidit arriscar la seva vida per pujar ajudar als dos alpinistes. Això els va salvar la vida. Herzog va alertar que Lachenal anava davant seu i que per culpa de la tempesta es devia haver passat de llarg les tendes. Terray no s’ho va pensar dos cops i va sortir immediatament a la recerca del seu company. Per sort el va trobar, però aquest estava decidit a arribar al camp II, ja que allà hi ha el metge. La nit se’ls hi estava tirant al damunt hi Terray el va convèncer que el millor era pujar a les tendes del camp V i baixar l’endemà. Durant tota la nit els dos companys van estar fent fregues als peus dels dos alpinistes, ja que els tenien en abansat estat de congelació i quasi no els podien ni moure. Els massatges van fer el seu efecte i l’endemà els peus de tot dos, estaven una mica millor.
L’endemà al matí no sols no havia amainat la tempesta sinó que encara era més forta. Per salvar la vida però, només tenien una opció: sortir com més aviat millor d’allà. Els quatre alpinistes van començar a baixar enmig d’una tempesta huracanada i aviat es van començar a perdre i havien d’anar desfent les seves pròpies passes.
La nit s’apropava i van començar desesperadament a buscar un lloc on passar la nit. No trobaven cap lloc on estiguessin arrecerats ni del vent ni de la neu. Tot d’una en Lachenal va desaparèixer. Havia caigut a una escletxa. Van decidir que aquell seria el lloc on passarien la nit, ja que estarien arrecerats del vent. Sí, el vent no i tocava però allà dins feia un fred insuportable i només tenien un sac pels quatre. La situació doncs era dramàtica. Tots van posar els peus dins el sac i per evitar congelar-se es friccionaven mútuament. Les hores eren eternes i cada cop se sentien més com la congelació anava entrant dins els seus cossos.
L’endemà, Herzog no tenia forces i va demanar als seus companys que el deixessin allà que així podrien baixar més de pressa i tindrien més possibilitats de salvar-se. Li van respondre que o es salvaven tots o es quedaven tots allà. Això li va fer sortir forces i van sortir d’aquell forat on estaven. Un cop a fora, Terray i Rébuffat es van adonar que no hi veien, el dia abans van oblidar que les radiacions solars travessen els núvols i no s’havien posat les ulleres protectores. Als dos ferits els tocava guiar als seus salvadors fins al camp base. En molt poques passes Herzog va caure a terra i ja veia la mort. En aquells moments van sentir una veu. En un principi va dubtar si realment la sentia o bé si era una al·lucinació. Efectivament, era una veu i era del seu company Marcel Schatz que havia pujat a ajudar-los. Amb un esforç, paciència i amor sobrehumans Marcel va aconseguir fer arribar als quatre alpinistes fins al camp IV on els esperaven Jean Couzy i els xerpes Alla i Sarki amb begudes calentes i un xic de menjar.
En veure l’estat dels quatre alpinistes, especialment el d’Herzog van decidir que el millor era emprendre la marxa cap al camp base immediatament.
La baixada va ser molt dura, els dos xerpes portaven Herzog gairebé arrossegant-lo, quant de sobte una allau els va caure al damunt. Herzog recorda la sensació d’ofegament i que per tercera o quarta vegada ja es veia mort, va començar a moure els braços per intentar no quedar sepultat. Va caure per una escletxa però la corda li va salvar la vida. Els companys que també se’n van poder sortir, el van rescatar. Fins al camp base els xerpes literalment el van haver d’arrossegar on els estaven esperant els companys Marcel Ichac, Francis de Noyelle i el metge Jacques Oudot.
El metge va intentar a base d’injeccions d’una substància dilatant que Herzog i Lachenal recuperessin la circulació als dits dels peus i de les mans. No hi va haver sort, les artèries estaven mortes i a Herzog li van haver de començar a amputar dits per tal que la gangrena no avancés. Al final Herzog va perdre els vint dits. Lachenal va perdre tots els dels peus i algun de les mans.
Lachenal i Herzog van ser els dos primers éssers humans en trepitjar un cim de més de 8000 metres però el preu que van haver de pagar va ser altíssim.
La primera ascensió catalana a l’Annapurna va ser dirigida per Josep Mª Anglada.
El 1984, Enric Lucas i Nil Bohigas obren una via a la dreta de la via de Bonington, a la paret sud de la muntanya. Aquesta ascensió, realitzada al més pur estil alpí, és una de les més prestigioses aconseguida per una cordada a l’Himàlaia.

(Visited 118 times, 1 visits today)
Facebooktwittermail
Facebooktwitterinstagram

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *