El continent asiàtic, és sense cap mena de dubte on
hi ha els cims més alts de la terra. Aquí hi ha tots
els 7000 que hi ha al planeta i evidentment també tots els 8000.
De tots ells el més alt de tots és l’Everest.
El nom d’Everest és un homenatge al director del gran
Mesurament Trigonomètric de l’Índia, George Everest.
Ell es negava a què fos ell qui dones nom a la muntanya ja que
deia que s’havia de respectar el nom local. Els habitants del
Tibet, a la vessant nord, li deien Chomolungma que en tibetà vol
dir “deessa mare del món”. Els nepalesos per la
seva banda l’anomenaven Sagarmatha que significa “deessa
del cel”. Actualment ha arrelat tant el nom d’Everest que
fins i tot els tibetans i nepalesos l’anomenen així.
L’any 1856 Andrew Waugh va anunciar que havien descobert la que “provablement
era la muntanya més alta del món” amb una alçada
de 8839 metres. Aquesta va estar vigent prop de 100 anys. Era l’any
1950 i utilitzant punts de mesurament més precisos, els topògrafs
indis van establir l’alçada que tots coneixem, 8848 metres.
A finals del segle passat, el 1999 es van realitzar mesuraments amb
làser i GPS i van revelar una alçada de 8850metres.
L’any 2005 un grup de científics xinesos, integrat pels
millors cartògrafs del país, ho ha comprovat mitjançant
un modern sistema d'ones de ràdio i GPS.
El nou mesurament ha demostrat que no són 8.848,13 sinó 8.844,43
metres els que s'alça sobre el nivell del mar aquest enorme
cim.
"
No és que l'Everest s'hagi encongit", va declarar el director
general de l'Oficina de Cartografia xinesa, Chen Gangzhu. El que passa,
va afegir, s'atribueix a dos factors: la millora dels mètodes
de mesurament durant els últims 30 anys i una lleugera oscil•lació en
les plaques tectòniques que suporten la base de la muntanya.
La primera expedició fou l’any 1921 dirigida pel coronel
Charles Howard-Bury i acompanyat per G. Mallory, Harold Raeburn, Bulloch
i el Dr. Kellas. Van tenir multitud de problemes: malalties i mal temps.
El 12 de febrer de 1953 i desprès d’haver-se entrevistat
amb els components d’una expedició suïssa que havia
fet un intent l’any anterior per tal que els donessin informació,
Evans, Hunt i el gruix principal de l’expedició embarquen
a un vaixell direcció l’Índia. Entre el 27 de març arriben
tots a Thyangboche i fins el 12 d’abril no arriben al camp base.
El 24 de maig, Bourdillon, Evans i els sherpes Da Namgyal i Ang Tensing,
arriben al coll sud. Decideixen que el millor serà fer dos grups.
Si el primer fracassa, hi haurà la possibilitat que el segon
grup pugui intentar el seu atac.
El 26 de maig, Bourdillon i Evans arriben fins al Pic Sud, però veuen
que és massa tard i que no tindrien temps de fer cim i tornar
a les tendes avanç que es faci de nit. El primer intent fracassa.
Mentrestant al coll Sud, Hillary i el xerpa Tensing es preparen per
fer el seu intent.
El 28 de maig, aquest dos acompanyats també per Gregory, Lowe
i Ang Nyima aconsegueixen arribar als 8500 metres i plantar una tenda.
Aquests tres últims reculen al coll sud i es queden per fer
l’atac al cim Hillary i Tensing.
El 29 de maig surten molt d’hora a fer el seu atac. A les 9 del
matí es planten a l’avantcim i una hora més tard,
arriben a, on segons paraules textuals de Hillary “la dificultat
més formidable de la cresta, un esglaó de roca d’uns
dotze metres d’alçada. La roca en si, llisa i quasi inaferrable,
hauria resultat un bon passatemps per qualsevol grimpaire expert, però a
vuit mil metres d’altitud es convertia en una barrera superior
a les nostres forces”. Després de molt buscar Hillary
troba una escletxa per on passar, acabava de descobrir el que ara coneixem
pel nom de “l’esglaó Hillary”.
Molt justos de forces els dos alpinistes superen aquest esglaó i
continuen en busca del seu objectiu. A continuació i segons
paraules del mateix Hillary “Aleshores rere un monticle que vaig
esquivar vorejant per un costat, vaig veure que la carena es desviava
cap avall i en obria una panoràmica del Tibet. Vaig mirar enlaire
i just sobre nostre vam veure la forma cònica del pic, nevat
i arrodonit. Amb cautela, clavant el piolet aquí i allà,
vam fer quatre passes i ja érem al cim”. Així doncs,
el 29 de maig de 1953 Hillary i Tensing o Tensing i Hillary ( no han
volgut revelar mai qui dels dos va ser el primer de trepitjar el cim)
havia caigut el sostre del món, l’Everest estava conquerit.
La primera expedició catalana en pujar a l’Everest va
ser el 28 d’agost del 1985. Oscar Cadiach (l’únic
espanyol amb dues ascensions, una pel Coll Sud i l’altre pel
Coll Nord), Antoni Sors i Carles Vallés amb els nepalesos Tsambu
Tamang, Narayam i Ang Karma. Feren el cim per l’aresta NE. |