Cabrera o Cabrerès al fons
Facebooktwittermail

Vic – Sant Andreu de Gurb – Bosc Encantat – Ermita de Sant Roc – Castell o Creu de Gurb – Vic

En aquesta ocasió, us descric un dels periples més autèntics per copsar les principals característiques de la Plana de Vic i que faig més sovint per proximitat a on visc. Malgrat que es pot començar en ambdós sentits (pujant primer al Turó del Castell o Creu de Gurb o bé caminant més planerament vers Sant Andreu de Gurb) i deixar el cotxe en diferents llocs (més endavant a l’aparcament improvisat a peu del Turó o bé abans, sortint de Vic, a tocar del Club Tennis Vic a l’aparcament del Col·legi Andersen), us explicaré l’itinerari per la segona de les dues opcions en ambdós casos; és a dir, deixant el cotxe a tocar de Vic i tirant en primer lloc en direcció a Sant Andreu de Gurb per deixar com a última etapa l’ascensió al Castell.
Aclarit l’itinerari previst, durant el primer quart d’hora, doncs, seguirem per la carretera asfaltada (un pèl estreta) de sortida a Vic en direcció al Turó de la Creu de Gurb que travessa amples camps cultivats i que, més enllà, accedeix travessant per sota un curt túnel amb les parets plenes de graffitis a l’altra banda de la C-25. Durant tot aquest recorregut, sobresurt sempre per damunt nostre, allà al fons, el cim on està situat el Castell o la Creu. Serà tota l’estona, doncs, com si diguéssim, el nostre far al llarg de gran part de la caminada i es tracta, com es podrà llegir més avall, d’un dels miradors més impressionants a la Plana de Vic (Comarca d’Osona, Província de Barcelona) i els seus voltants.
Així doncs, no és fins passat el túnel que us comentava abans que no és necessari trencar a mà dreta en direcció nord-est per començar a dirigir-nos cap a Sant Andreu de Gurb. En sentit contrari, un s’encamina tal com assenyala un cartell cap a Sant Sebastià, un altre pic a més d’enclavament històric molt visitat d’aquestes contrades i que domina imponent la banda oposada de la Plana de Vic. El camí que enfilem un cop deixem l’asfalt planeja progressant en direcció a ponent des d’on s’albiren diversos masos típics del paisatge de la Plana de Vic. D’aquesta manera, si ens hi fixem bé, a partir d’ara i fins a una bona estona enllà, el Puig del Castell o de la Creu (de fet aquest últim és l’únic element visible que hi destaca damunt) ens queda sempre a la banda esquerra del nostre itinerari. Poc després d’enfilar aquest primer trencall, si no ens hem equivocat, passem per davant de dues cases adossades amb un garatge cadascuna i un ampli jardí compartit. Aquest primer tram és pràcticament planer en la seva totalitat, passant a la vora d’alguns camps on, segons l’època de l’any, se sega acumulant-se a la seva vora les típiques i grans bales rodones de palla; el paisatge és força erm, rocós i el camí amb força pedres en algunes de les seves parts. Ara bé, ample i de bon seguir és ideal per seguir-lo amb canalla. En aquest punt, al cap d’uns 10 minuts seguint aquesta direcció, cal trencar baixant per un corriol molt curtet i ben fresat perquè, de no fer-ho, s’acaba en un terreny particular amb casa inclosa. Ben passat aquesta baixadeta, que queda a la nostra dreta, s’arriba a un revolt molt pronunciat o tancat cap a l’esquerre que haurem de seguir durant uns 10 o 15 minuts més sempre en direcció recta (hi ha un parell de trencants que deixen el camí baixant cap a Gurb i que cal obviar). Així doncs, tirant en línia recta i si no ens hem desviat, es passa pel costat d’una paret llarga, de pedra, de poca alçada i acabada de pintar que delimita una de les diverses granges de la zona. Al final d’aquesta paret, com assenyala clarament una pintada a la paret, caldrà girar cap a l’esquerre passant pel costat d’un prat i per sota una nova explotació ramadera, en aquest cas molt gran i situada sobre un turonet. Aquesta segona granja, que ens queda doncs a la nostra esquerra resseguint el nostre camí, té ben visible una filera de casetes de fusta i metall on es cria bestiar (malgrat que passar-hi força vegades no he pogut encara deduir-ne la naturalesa!?). Al llarg de tot aquest tram de camí, hom pot gaudir al fons d’una finca particular força gran situada dalt d’un promontori una mica elevat que disposa d’una gran casa de pedra que de ben segur des del seu jardí gaudeix d’una de les millors vistes (privilegiades diria jo!) a la Plana i voltants.
Arribem, a tan sols 5 minuts d’aquest enclavament, per una carretera altra vegada asfaltada a Sant Andreu de Gurb que es troba a mà esquerra, culminant així la primera etapa de la nostra ruta després d’uns tres quarts d’hora de camí des de l’inici (segons ritme). Deixem el camí pel qual pugem passant pel cantó d’un Casal – edificat un cop acabada la Guerra Civil, als voltants de 1940, per iniciativa de la parròquia de Gurb – per unes escales de pedra que queden a mà esquerra fins a la plaça de l’església on podem ‘perdre’ una estoneta gaudint de la seva façana, d’una curiosa creu de pedra que s’alça en aquest indret i del rellotge de sol situat en una de les parets del Sant edifici, just sota la torre tronco-piramidal que conforma el campanar. L’església de Sant Andreu de Gurb és la més gran de les quatre parròquies que hi ha al municipi de Gurb (Sant Andreu de Gurb, Sant Esteve de Granollers de la Plana, Sant Julià Sassorba i Sant Cristòfol de Vespella) i apareix documentada l’any 942 on ja els vilatans d’aquestes contrades i encara els d’avui es reuneixen sota els seus murs. Segons he trobat, l’edifici actual data del segle XII aprofitant de l’anterior només el campanar que sembla per les seves característiques que és preromànic. De planta llatina, el gran absis llis semicircular a l’exterior està força ben conservat i és format de carreus de pedra sorrenca, ben tallats i disposats ordenadament en filades uniformes. La nau és coberta amb una volta apuntada i reforçada per arcs torals, la construcció de la qual és força posterior. Durant els segles XVII i XVIII l’església va patir altres importants modificacions: les obertures per les capelles laterals i la sagristia; també la portada que es vestí amb pedra noble a l’estil neoclàssic. Tot l’interior fou decorat amb pilastres i cornises d’execució molt correcta i que confereixen a l’església un aspecte totalment unitari. A migjorn de l’església hi ha la plaça herbada des d’on es gaudeix d’un magnífic panorama sobre la Plana de Vic.
Tirant cap al darrere de l’església, a tocar del petit cementeri trobem el camí que ens mana en 2 minuts a un aparcament improvisat per començar la nostra visita al segon punt d’interès: el Bosc Encantat. Abans de l’aparcament, un petit pujador encatifat d’herba mostra una creu de ferro i amb base de pedra i lletres ja desgastades pel pas del temps. Es tracta d’una creu d’uns tres metres d’alçada, formada per diversos monòlits de pedra amb motllures i altres elements geomètrics. Com diem està coronada amb una creu de ferro forjat, també decorada amb elements geomètrics. Estructuralment està formada per una base quadrada sobre la qual hi ha un gran bloc quadrat més petit, amb una inscripció erosionada, entre la que s’intueix una data del segle XVIII o XIX. Deixem el cotxe i agafem el caminet que baixa a la llera del Rec del Puig, on s’obre davant nostre aquest espai tan curiós.
El Bosc Encantat constitueix un espai de tranquil·litat i tota una atracció sobretot si portem a la canalla perquè hom hi pot vagarejar una bona estona seguint els seus corriols i observant les curioses figuretes repartides per tot l’indret i que representen animals alguns més i d’altres menys actuals o que habiten o van habitar es suposa aquelles contrades o bé els racons més amagats (o no tant!) del nostre imaginari. Tot l’espai és molt planer i molt ben conservat i es van trobant cartells amb els noms dels diferents arbres que ens anem trobant. És obligada fer-hi parada i s’hi pot esmorzar o fer pícnic en alguna de les taules de fusta situades a la part més allunyada; això sí mantenint el llogaret tal com l’hem trobat de net pels que vindran darrere nostra. El lloc és ombrívol (que s’agraeix en èpoques més caloroses) i la gamma d’animalons tallats en fusta i caus per ocells (en forma de teteres i temples romans) i d’altres bèsties (llop, tortuga, àguila) repartits dalt dels arbres i en altres racons constitueixen un joc divertit i molt educatiu pels més menuts. Al Bosc Encantat, farcit de ponts de fusta i petits corriols ara amunt ara avall, s’hi pot accedir també de forma més directa sortint des de Vic o bé arribant per la C-17 (sortida 62). Poc després travesseu Gurb en direcció a Sant Bartomeu del Grau, per la carretera BV-4601, i a mà esquerra hom troba el cartell indicador de la parròquia de Sant Andreu de Gurb. Just al costat, com s’ha comentat abans, hi ha l’aparcament on poder deixar el cotxe i començar sense més dilació la visita a aquest llogarret tan encisador i màgic per grans i petits que és, en resum, un espai per aprendre i, alhora, gaudir de la tranquil·litat i dels cants dels ocells (reals o dels de fusta!) caminant en silenci (un autèntic luxe que no trobem a tot arreu!) enmig d’un ambient ombrívol i frescal on la llum del sol li és molt difícil de penetrar. Cal dir que tothom pot gaudir a la fi de la seva existència gràcies a la tasca de recuperació i manteniment del Grup Fem Camí de Gurb (salut i llarga vida, amics!).
A partir d’aquí, deixem el Bosc Encantat enrere i enfilem cap a Sant Roc, a uns escassos deu minuts. El camí, un corriol força estret però ben fressat, està ben indicat amb cartells i no té pèrdua. Aquesta part de la ruta però es pot escurçar i força (30 minuts ben bons!) travessant una passarel·la de fusta situada a la zona de les taules de pícnic per un camí molt costerut que s’enfila amunt salvant una bona alçada fins a anar a trobar passant pel mig d’un bosc al capdamunt el camí que ve de Sant Roc i que enfila cap al turó de la Creu. Això sí preparats per suar la samarreta en cas que es triï fer aquesta marrada. L’ermita de Sant Roc de Gurb es tracta d’una església votiva molt petita, d’una sola nau, erigida al voltant de 1886 a aquest Sant amb motiu de la pesta del còlera. Al seu interior, sorprenen els quatre retaules disposats a les parets laterals i fets per la popular il·lustradora Pilarín Bayés, molt coneguda pel seu estil únic de dibuix.
Seguint els cartells indicadors i les marques de pintades enfilem ara sí cap al Castell de Gurb que ens queda a partir d’aquest punt sempre per davant nostre tot alçant la vista. El paisatge aquí dalt canvia sobtadament agafant protagonisme els anomenats Terrassos Blancs (més aviat de tonalitats grises!), unes formacions triangulars de diferents mides, situades unes al costat de les altres formant agrupacions mal repartides aquí i allà i completament descobertes de vegetació. A mi personalment sempre aquesta part em fa pensar en un terreny lunar o marcià desèrtic. Una parada per fer fotos en aquest punt torna ser obligada. Seguint per una pista a vegades força ampla i que comença a pujar suau però constantment, ens apropem al punt d’inici de l’ascensió al Puig de la Creu que està ben indicat amb un cartell. Aquí, girem a la dreta per enfilar un llarg i estret corriol que s’enfila en ziga-zaga fins a quasi la base del promontori on es troba el punt més alt. Aquesta part de la ruta és la més dura si no es tenen bones cames fent-se una mica feixuga de tot el trajecte (uns 20 minuts segons ritme) però val la pena l’esforç i acabar pujant l’últim tram (rocós i amb força desnivell) per gaudir de les vistes al capdamunt. En un punt de l’ascensió, abans d’enfilar l’últim tros, el primer corriol es deixa per girar a l’esquerre i seguir pujant per un altre que ens duu a la base de la Creu. Segons calgui, aquesta ascensió es pot ometre i continuar recte seguint pel camí per on hem resseguit la base del turó del Castell que ens queda sempre a l’esquerre per un sender més aviat planer que passa pel Mirador dels Terrassos (per damunt de Sant Andreu de Gurb) i que ens porta directament al descens final i últim tram de la ruta. El mirador també ens permet acostar-nos, encara que sigui fotogràficament, a les principals masies d’aquest sector de la Plana com són El Verdeguer, Vilafreser, El Romeu i la Casanova de Vilafreser; totes elles situades al peu del Turó de la Creu de Gurb i envoltades de camps que destaquen amb el seu color groc intens de la colza. En aquest punt, i si ens estalviem l’ascensió al Turó del Castell, el corriol transversal ens duu fins a un rètol de fusta que indica dues direccions possibles: a la dreta cap a la Creu de Gurb pel Camí anomenat dels Sis Pins (que farem de baixada si hem escollit suar de valent però gaudir de les vistes un cop a dalt) i a l’esquerre que ens prepara per al descens des del bosc dels pins anomenat del Verdeguer. En aquest indret, s’alça una gran torre elèctrica que a vegades serveix de punt de trobada per iniciar l’ascens al turó principal. Cal dir que el Camí dels Sis Pins agafa el nom pels pins que es troben de tant en tant enmig de l’aridesa pròpia de la muntanya i, als marges, hi distingim mates de ginesta, marfull, farigola i argelagues fins a arribar a mig camí al Pla de la Farigola a escassos 10 minuts del cim del Castell.
Pels que han decidit pujar-hi, el Castell de Gurb és un turó encimbellat i inexpugnable que s’enlaira fins a 833 metres d’altitud. La Creu que fa un segle que el corona fa que alguns el coneguin com el turó de la Creu de Gurb. Es tracta de fet d’una petita serralada, que té el seu cim més meridional en l’anomenat pròpiament turó del castell i que acaba amb un potent rocam. Es coneix que històricament el castell devia ser habitat per guardians i defensat pels homes del terme que hi havien de fer torns de vigilància en èpoques bel·licoses. El castell, ara totalment derruït, ocupava el cim del turó i estava format per una torre central, uns murs que l’envoltaven, una cisterna, la capella i segurament altres cambres per a aixopluc dels que el vigilaven. L’any 1968 es varen fer excavacions que van fer aparèixer la base de la torre, els murs i part de la cisterna. Dissortadament no es va fer cap plànol que coneguem de l’àrea excavada i avui dia la terra i l’herba han cobert bona part dels vestigis que eixiren al descobert. Sobre aquests vells murs és on s’assenta la moderna Creu del Castell. El 2013, el Grup Fem Camí hi va col·locar un plafó de fusta on hi ha representats els principals camins que portaven al Castell fins a l’any 1373. El mateix grup s’encarrega de mantenir, tenir cura i descobrir els racons que amaga aquest bonic turó de la plana ausetana. L’any 2000, en commemoració del centenari de la col·locació de la Creu de ferro, s’hi va muntar una taula circular d’orientació a tocar d’una senyera que oneja sense parar a mercè de les ventades (per estones potents segons el dia!). Des del cim, en dies clars, la panoràmica és força espectacular perquè abraça entre d’altres la Plana de Vic (es veuen clarament les poblacions de Vic i Gurb), les serres del Catllaràs, Bellmunt, les cingleres del Collsacabra o Cabrerès, el Massís del Montseny, Sant Bartomeu del Grau al cim de l’Altiplà del Lluçanès, el Santuari de Cabrera i, fins i tot, el Pirineu Oriental amb el Puigmal i els cims de l’Olla de Núria com ara Finestrelles i el Pic d’Eina molt i molt més enllà del Puig del Portell a tocar del Turó del Castell. Les fotos arreu són, altra vegada, d’obligació o per llei. Per l’altra banda, com a cosa curiosa, és tradició per part de veïns i gent que viu pels voltants de pujar al Castell amb la canalla a principis de les Festes de Nadal per posar-hi petits pessebres confeccionats amb materials ben diversos pels més menuts i que romanen al cim del Turó fins ben passades aquelles dates tan assenyalades. Ja de baixada, topem amb el Turó de la Mina que es troba a un nivell més baix, al cantó sud-oest, del Turó de la Creu. La seva situació millora les vistes pel cantó de ponent.
El descens des del Turó de la Creu sol ser ràpid (uns 20-25 minuts segons ritme i camí que es triï). Malgrat existeix un camí que dóna una mica més de volta, més apte per mainada petita i que baixa per un bosc que pobla tota una de les faldes, és més ‘espectacular’ i directe fer-ho pel Camí dels Sis Pins del qual ja hem parlat abans. En aquest cas, de baixada, hem de vigilar una mica perquè en alguns trams és costerut, de girs pronunciats constants i amb força arrels sobresortint per la gran massa d’arbusts que creixen per la vora.
Finalment s’accedeix a l’últim tram de baixada (uns 10 minuts) bastant abrupte i empinat cap avall que cal salvar amb una mica de compte, tot i que el corriol és ple d’escales naturals de roca que ajuden a harmonitzar i a estabilitzar-nos mentre anem baixant. Aquest tram permet tornar accedir al peu del Turó per la Masia el Romeu a la mateixa carretera asfaltada que continua enllà passant per l’aparcament improvisat que hi ha per deixar el cotxe quan només es vol pujar i baixar al Turó del Castell. Seguint enllà per aquesta carretera es torna a passar pel túnel de sota l’eix transversal fins a tornar a trobar el cotxe que recordeu hem deixat a l’inici just a tocar de la tanca del col·legi Andersen.
Espero que descobriu aquesta ruta i la gaudiu amb tanta plenitud com faig jo sovint. Salut i rutes!
Santi Roura Ferrer

 

Situació geogràfica: Osona
Inici / final: Vic
IBP index: 46
Durada total: 2h 07m
Desnivell: 374 m
Alçada mínima: 567 m
Alçada màxima: 885 m
Distància a/t: 9,92 km
GPS: Si

Creu-de-Gurb-Perfil

(Visited 5.809 times, 3 visits today)

També et pot interessar ...

Facebooktwittermail
Facebooktwitterinstagram

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *