K2
Facebooktwittermail
Situació geogràfica: Tibet / Pakistan
Alçada: 8611 metres
Primera ascenció: 31 de juliol de 1954
Alpinistes: Achille Compagnoni
Lino Lacedelli
1ª ascenció catalana: Joan Tomàs
Alpinistes: 24 de juny de 1994

És anomenat Godwin-Austen o Chogori en llengua nativa que significa “La gran muntanya”. En l’actualitat tothom el coneix amb el nom de K2.
El nom, li ve donat pel capità Montgomerie quan l’any 1856 i des d’una distància d’uns 200 km va anar batejant tots els cims que veia davant seu. Al davant hi va posar la “K” de Karakorum i després les va anar anomenant per ordre. Així el Masherbrum va ser el K1, el Chogori, el K2 i així successivament.
És la segona muntanya més alta del planeta i el punt culminant de la serralada del Karakorum on hi ha quatre dels catorze 8000 i deu de les trenta muntanyes més altes del món.
Diuen d’ella que és la muntanya perfecta. Solitària, triangular i amb unes arestes perfectes que neixen a les geleres situades a 5000 metres i es troben totes a 8616 metres. És també la, tècnicament, més complicada de totes i a més a més té una marxa d’aproximació d’uns 190 km. No té cap cara accessible ni senzilla. Tot i això, la cara sud-est es pot considerar la més accessible de totes, ja que té una mena de replà entre 7000 i 7800 metres que el suavitza una mica.
Tot i les nombroses expedicions que hi havia hagut, l’any 1954 encara no havia estat conquerit i els italians es van proposar ser els primers. Van organitzar una expedició amb els millors escaladors italians del moment. L’expedició estava formada per Enrico Abram, Ugo Angelino, Walter Bonatti, Achille Compagnoni, Cirillo Floreanini, Pino Gallotti, Lino Lacedelli, Mario Puchoz, Ubaldo Rey, Sergo Viotto i Gino Solda; tots amb molta experiència a les Dolomites, Alps,… també hi havia el metge Guido Pagani, el cineasta Mario Fantin i l’oficial d’enllaç pakistanès Ata Ullah.
El 30 de març de 1954 tots els membres de l’expedició i les setze tones de material surten del port de Gênes en direcció Skardu. Arribat aquí comencen la marxa d’aproximació amb tots els portadors.
El 15 de maig arriben per fi al camp base. L’instal·len i no en volen marxar fins que el K2 no hagi estat conquerit. Tenen queviures per vuit mesos i un equip de relleu està preparat a Milà per si és necessari.
Després d’un mes d’intens treball instal·lant els camps d’altura i més de 2000 metres de cordes fixes decideixen fer una pausa que l’estat de molts dels components així ho requereix, principalment en Mario Puchoz, que es troba al camp II amb dificultats respiratòries. Malauradament, el 20 de juny, en Mario va morir d’un edema pulmonar.
En pocs dies els que estan en millors condicions continuen la feina d’equipar els camps d’altura.
El 30 de juliol, en Achille Compagnoni, Lino Lacedelli, Walter Bonatti, Pino Gallotti, i els hunzas Mahdi i Isakham es troben al camp VIII. En Walter i en Mahdi decideixen de pujar al camp IX on hi ha en Lino i l’Achile i passar allà la nit. Per l’endemà atacar el cim. Un cop superat un dificilíssim mur de gel, no troben les tendes del camp IX, criden els seus companys fins a acabar les forces i com que aquests no responen, han de fer un bivac sense res material pel bivac. La nit se’ls fa eterna i l’endemà en lloc d’atacar el cim han de tornar a baixar al camp VIII.
Increïblement en Walter no pateix congelacions però en Mahdi sí, i un cop a l’hospital de Skardu, l’hi hauran de fer alguna amputació.
Mentre aquests dos lluiten per sobreviure, en Lino i l’Achile, continuen el seu camí cap a cim. Aviat se’ls acaba l’oxigen. En principi sembla que s’ofeguen però poden continuar. El temps està molt insegur i està tot emboirat. Darrere de cada turó esperen trobar el cim però no hi acaben d’arribar. Finalment el pendent se suavitza i per sobre seu, només veuen cel. Ho han aconseguit, es troben al cim del K2. El cim és més gran del que s’imaginaven. Fan les fotos de rigor i han de baixar perquè ja s’està fent de nit i des del matí que no han menjat ni begut res.
Aviat se’ls acaben les piles dels frontals i han de continuar enmig d’una foscor absoluta. Arriben a la paret de glaç l’Achile no sent conscient de quin punt es troba es deixa lliscar i cau. El seu company no el pot aguantar perquè té les mans gelades. Per sort no cau a gaire altura i a més a més cau sobre una bona capa de neu. No es fa cap lesió important i poden continuar baixant.
Al voltant de les 2:30 de la matinada arriben al camp VIII. Aquí es retroben amb els seus companys que els ajuden a reanimar-se. Tot i això, en arribar a l’hospital els dos patiran amputacions a les mans. L’Achile perdrà tres dits de la mà esquerra i en Lino el polze també de la mà esquerra.
El primer català a trepitjar el cim del K2 va ser Joan Tomàs el 24 de juny de 1994 formant part d’una expedició basca.
El 16 d’agost del 2004 l’alpinisme català viu una de les seves pàgines més brillants quan Jordi Coromines assoleix en solitari el cim per la via “Màgic Line” considerada la més difícil de totes les vies.

(Visited 243 times, 1 visits today)
Facebooktwittermail
Facebooktwitterinstagram

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *