Annapurna vol dir “deessa mare de l’abundància”
o “deessa de la collita”
Una expedició francesa va marxar el març de 1950 cap al Nepal. La seva
intenció era l’ascensió al Dhaulagiri. A mesura que s’anaven apropant
a aquesta gran muntanya es van adonar que era inaccessible per les possibilitats
tècniques de l’època. Com que faltava molt poc pel monzó i veien que no
podrien fer aquest cim, van decidir fer un intent desesperat a la veïna
d’aquesta, l’Annapurna. Així doncs van buscar el millor camí per
fer l’aproximació.
Però les rutes amb les que es trobaven eren tan o més complicades que les del
Dhaulagiri. Calia travessar la serralada del Nilgiris que presentava una mola
infranquejable. Al final però van trobar una escletxa en una aresta
secundària de la serralada del Nilgiris que els va permetre plantar-se als
peus de l’Annapurna.
Els faltaven només dues setmanes pel monzó i no podien perdre el temps. Van
plantar una tenda a 6500 metres i una altre a 6900m. Des d’aquí, els
expedicionaris Herzog i Lachenal, van aconseguir, la nit de l’1 de juny
situar una tenda a 7150 metres. Gràcies a l’ajuda de dos xerpes, van
aconseguir arribar als 7500 metres i plantar una tenda per passar la nit del
segon dia. Aquesta segona nit va ser molt dura, bufava un vent molt fort i no
parava de nevar. Per sort al matí va deixar de nevar i el vent va deixar de
bufar. Els dos homes van agafar estrictament el necessari i van començar un
atac desesperat al cim.
Al voltant de les dues del migdia del dia 3 de juny de 1950, els dos homes
arribaven al cim de l’Annapurna. Havia caigut dons el primer 8000.
Els dos alpinistes no es podien imaginar però el que els esperava a la
baixada. Lachenal adverteix a Herzog que cal baixar immediatament ja que el
temps s’està complicant per moment, però aquest vol gaudir uns moments
més del cim. Lachenal decideix començar a baixar. El vent era molt fort i
Herzog va tenir treballs per poder arribar al camp V. Afortunadament dos
components de l’expedició ( Terray i Rébuffat) havien decidit arriscar
la seva vida per pujar ajudar als dos alpinistes. Això els va salvar la vida.
Herzog va alertar que Lachenal anava davant seu i que per culpa de la
tempesta es devia haver saltat les tendes. Terray no s’ho va pensar dos
cops i va sortir immediatament en busca del seu company. Per sort el va
trobar, però aquest estava decidit a arribar al camp II, ja que allà hi ha el
metge. La nit se’ls hi estava tirant al damunt hi Terray el va
convèncer que el millor era pujar a les tendes del camp V i baixar
l’endemà. Durant tota la nit els dos companys van estar fent fregues
als peus dels dos alpinistes ja que els tenien en avançat estat de congelació
i quasi no els podien ni moure. Els massatges van fer el seu efecte i
l’endemà els peus de tot dos estaven una mica millor.
L’endemà al matí no sols no havia amainat la tempesta sinó que encara
era més forta. Per salvar la vida però, només tenien una opció: sortir el més
aviat possible d’allà. Els quatre alpinistes van començar a baixar
enmig d’una tempesta huracanada i aviat es van començar a perdre i
havien d’anar desfent les seves pròpies passes.
La nit s’apropava i van començar desesperadament a buscar un lloc on
passar la nit. No trobaven cap lloc on estiguessin arrecerats ni del vent ni
de la neu. Tot d’una en Lachenal va desaparèixer. Havia caigut a una
escletxa. Van decidir que aquell seria el lloc on passarien la nit ja que
estarien arrecerats del vent. Sí, el vent no i tocava però allà dins feia una
fred insuportable i només tenien un sac pels quatre. La situació doncs era
dramàtica. Tots van posar els peus dins el sac i per evitar congelar-se es
friccionaven mútuament. Les hores eren eternes i cada cop es sentien més com
la congelació anava entrant dins els seus cossos.
Al matí següent, Herzog no tenia forces i va demanar als seus companys que el
deixessin allà que així podrien baixar més ràpid i tindrien més possibilitats
de salvar-se. Li van respondre que o es salvaven tots o es quedaven tots
allà. Això li va fer sortir forces i van sortir d’aquell forat on
estaven. Un cop a fora, Terray i Rébuffat es van adonar que no hi veien, el
dia avanç van oblidar que les radiacions solars travessen els núvols i no
s’havien posat les ulleres protectores. Als dos ferits els tocava guiar
als seus salvadors fins al camp base. En molt poques passes Herzog va caure a
terra i ja veia la mort. En aquells moments van sentir una veu. En un
principi va dubtar si realment la sentia o bé si era una al·lucinació.
Efectivament, era una veu i era del seu company Marcel Schatz que havia pujat
a ajudar-los. Amb un esforç, paciència i amor sobrehumans Marcel va aconseguir
fer arribar als quatre alpinistes fins al camp IV on els esperaven Jean Couzy
i els xerpes Alla i Sarki amb begudes calentes i un xic de menjar.
En veure l’estat dels quatre alpinistes, especialment el d’Herzog
van decidir que el millor era emprendre la marxar cap al camp base immediatament.
La baixada va ser molt dura, els dos xerpes portaven Herzog quasi be arrossegant-lo,
quant de sobte una allau els va caure al damunt. Herzog recorda la sensació d’ofegament
i que per tercera o quarta vegada ja es veia mort, va començar a moure els braços
per intentar no quedar sepultat. Va caure per una escletxa però la corda li
va salvar la vida. Els companys que també se’n van poder sortir, el van
rescatar. Fins al camp base els xerpes literalment el van haver d’arrossegar
on els estaven esperant els companys Marcel Ichac, Francis de Noyelle i el
metge Jacques Oudot.
El metge va intentar a base d’injeccions d’una substància
dilatant que Herzog i Lachenal recuperessin la circulació als dits dels peus
i de les mans. No hi va haver sort, les artèries estaven mortes i a Herzog li
van haver de començar a amputar dits per tal que la gangrena no avancés. Al
final Herzog va perdre els vint dits. Lachenal va perdre tots els dels peus i
algun de les mans.
Lachenal i Herzog van ser els dos primers éssers humans en trepitjar un cim
de mes de 8000 metres però el preu que van haver de pagar va ser altíssim.
La primera ascensió catalana a l’Annapurna va ser dirigida per Josep Mª
Anglada.
Al 1984, Enric Lucas i Nil Bohigas obren una via a la dreta de la via de
Bonington, a la paret sud de la muntanya. Aquesta ascensió, realitzada al més
pur estil alpí, és una de les més prestigioses aconseguida per una cordada a l’Himàlaia. |
Sortides
