El nom d’Everest és un homenatge al director del
gran Mesurament Trigonomètric de l’Índia, George Everest. Ell es negava
a què fos ell qui dones nom a la muntanya ja que deia que s’havia de
respectar el nom local. Els habitants del Tibet, a la vessant nord, li deien
Chomolungma que en tibetà vol dir “deessa mare del món”. Els
nepalesos per la seva banda l’anomenaven Sagarmatha que significa
“deessa del cel”. Actualment ha arrelat tant el nom
d’Everest que fins i tot els tibetans i nepalesos l’anomenen
així.
L’any 1856 Andrew Waugh va anunciar que havien descobert la que
“provablement era la muntanya més alta del món” amb una alçada de
8839 metres. Aquesta va estar vigent prop de 100 anys. Era l’any 1950 i
utilitzant punts de mesurament més precisos, els topògrafs indis van establir
l’alçada que tots coneixem, 8848 metres. A finals del segle passat, el
1999 es van realitzar mesuraments amb làser i GPS i van revelar una alçada de
8850metres.
L’any 2005 un grup de científics
xinesos, integrat pels millors cartògrafs del país, ho ha comprovat
mitjançant un modern sistema d'ones de ràdio i GPS.
El nou mesurament ha demostrat que no són 8.848,13 sinó 8.844,43
metres els que s'alça sobre el nivell del mar aquest enorme cim.
"
No és que l'Everest s'hagi encongit", va declarar el director
general de l'Oficina de Cartografia xinesa, Chen Gangzhu. El que passa, va
afegir, s'atribueix a dos factors: la millora dels mètodes de mesurament
durant els últims 30 anys i una lleugera oscil·lació en
les plaques tectòniques que suporten la base de la muntanya.
La primera expedició fou l’any 1921 dirigida pel coronel Charles
Howard-Bury i acompanyat per G. Mallory, Harold Raeburn, Bulloch i el Dr.
Kellas. Van tenir multitud de problemes: malalties i mal temps.
El 12 de febrer de 1953 i desprès d’haver-se entrevistat amb els
components d’una expedició suïssa que havia fet un intent l’any
anterior per tal que els donessin informació, Evans, Hunt i el gruix
principal de l’expedició embarquen a un vaixell direcció l’Índia.
Entre el 27 de març arriben tots a Thyangboche i fins el 12 d’abril no
arriben al camp base.
El 24 de maig, Bourdillon, Evans i els xerpes Da Namgyal i Ang Tensing,
arriben al coll sud. Decideixen que el millor serà fer dos grups. Si el
primer fracassa, hi haurà la possibilitat que el segon grup pugui intentar el
seu atac.
El 26 de maig, Bourdillon i Evans arriben fins al Pic Sud, però veuen que és
massa tard i que no tindrien temps de fer cim i tornar a les tendes avanç que
es faci de nit. El primer intent fracassa.
Mentrestant al coll Sud, Hillary i el xerpa Tensing es preparen per fer el
seu intent.
El 28 de maig, aquest dos acompanyats també per Gregory, Lowe i Ang Nyima
aconsegueixen arribar als 8500 metres i plantar una tenda. Aquests tres
últims reculen al coll sud i es queden per fer l’atac al cim Hillary i
Tensing.
El 29 de maig surten molt d’hora a fer el seu atac. A les 9 del matí es
planten a l’avantcim i una hora més tard, arriben a, on segons paraules
textuals de Hillary “la dificultat més formidable de la cresta, un
esglaó de roca d’uns dotze metres d’alçada. La roca en si, llisa
i quasi inaferrable, hauria resultat un bon passatemps per qualsevol
grimpaire expert, però a vuit mil metres d’altitud es convertia en una
barrera superior a les nostres forces”. Després de molt buscar Hillary
troba una escletxa per on passar, acabava de descobrir el que ara coneixem pel
nom de “l’esglaó Hillary”.
Molt justos de forces els dos alpinistes superen aquest esglaó i continuen en
busca del seu objectiu. A continuació i segons paraules del mateix Hillary
“Aleshores rere un monticle que vaig esquivar vorejant per un costat,
vaig veure que la carena es desviava cap avall i en obria una panoràmica del
Tibet. Vaig mirar enlaire i just sobre nostre vam veure la forma cònica del
pic, nevat i arrodonit. Amb cautela, clavant el piolet aquí i allà, vam fer
quatre passes i ja érem al cim”. Així doncs, el 29 de maig de 1953
Hillary i Tensing o Tensing i Hillary ( no han volgut revelar mai qui dels
dos va ser el primer de trepitjar el cim) havia caigut el sostre del món,
l’Everest estava conquerit.
La primera expedició catalana en pujar a l’Everest va ser el 28
d’agost del 1985. Oscar Cadiach (l’únic espanyol amb dues
ascensions, una pel Coll Sud i l’altre pel Coll Nord), Antoni Sors i
Carles Vallés amb els nepalesos Tsambu Tamang, Narayam i Ang Karma. Feren el
cim per l’aresta NE.