És anomenat Godwin-Austen o Chogori en llengua nativa que significa “La
gran muntanya”. En l’actualitat tothom el coneix amb el
nom de K2
El nom li ve donat pel capità Montgomerie quant l’any 1856
i des d’una distància d’uns 200 km va anar batejant
tots els cims que veia davant seu. Al davant hi va posar la “K” de
Karakorum i després les va anar anomenant per ordre. Així el
Masherbrum va ser el K1, el Chogori, el K2 i així successivament.
É
s la segona muntanya més alta del planeta i el punt culminant
de la serralada del Karakorum on hi ha quatre dels catorze 8000 i deu
de les trenta muntanyes més altes del món.
Diuen d’ella que és la muntanya perfecte. Solitària,
triangular i amb unes arestes perfectes que neixen a les geleres situades
a 5000 metres i es troben totes a 8616 metres. És també la,
tècnicament, més complicada de totes i a més a més
té una marxa d’aproximació d’uns 190 km. No
té cap cara accessible ni senzilla. Tot i això, la cara
sud-est es pot considerar la més accessible de totes ja que té una
mena de replà entre 7000 i 7800 metres que el suavitza una mica.
Tot i les nombroses expedicions que hi havia hagut, l’any 1954
encara no havia estat conquerit i els italians es van proposar ser els
primers. Van organitzar una expedició amb els millors escaladors
italians del moment. L’expedició estava formada per Enrico
Abram, Ugo Angelino, Walter Bonatti, Achille Compagnoni, Cirillo Floreanini,
Pino Gallotti, Lino Lacedelli, Mario Puchoz, Ubaldo Rey, Sergo Viotto
i Gino Solda; tots amb molta experiència a les Dolomites, Alps,...
també hi havia el metge Guido Pagani, el cineasta Mario Fantin
i l’oficial d’enllaç pakistanès Ata Ullah.
El 30 de març de 1954 tots els membres de l’expedició i
les setze tones de material surten del port de Gênes en direcció Skardu.
Arribat aquí comencen la marxa d’aproximació amb
tots els portadors.
El 15 de maig arriben per fi al camp base. L’instal•len i
no en volen marxar fins que el K2 no hagi estat conquerit. Tenen queviures
per vuit mesos i un equip de relleu està preparat a Milà per
si és necessari.
Desprès d’un mes d’intens treball instal•lant
els camps d’altura i mes de 2000 metres de cordes fixes decideixen
fer una pausa que l’estat de molts dels components així ho
requereix, principalment en Mario Puchoz, que es troba al camp II amb
dificultats respiratòries. Malauradament, el 20 de juny, en Mario
va morir d’un edema pulmonar.
En pocs dies els que estan en millors condicions continuen la feina
d’equipar
els camps d’altura.
El 30 de juliol, en Achille Compagnoni, Lino Lacedelli, Walter Bonatti,
Pino Gallotti, i els hunzas Mahdi i Isakham es troben al camp VIII.
En Walter i en Mahdi decideixen de pujar al camp IX on hi ha en Lino
i l’Achile
i passar allà la nit. Per l’endemà atacar el cim.
Un cop superat un dificilíssim mur de gel, no troben les tendes
del camp IX, criden els seus companys fins acabar les forces i com que
aquests no responen, han de fer un bivac sense res material pel bivac.
La nit se’ls fa eterna i l’endemà enlloc d’atacar
el cim han de tornar a baixar al camp VIII.
Increïblement en Walter no pateix congelacions però en Mahdi
sí, i un cop a l’hospital de Skardu, l’hi hauran de
fer alguna amputació.
Mentre aquests dos lluiten per sobreviure, en Lino i l’Achile,
continuen el seu camí cap a cim. Aviat se’ls acaba l’oxigen.
En principi sembla que s’ofeguen però poden continuar. El
temps està molt insegur i està tot emboirat. Darrera de
cada turonet esperen trobar el cim però no hi acaben d’arribar.
Finalment la pendent es suavitza i per sobre seu, només veuen
cel. Ho han aconseguit, es troben al cim del K2. El cim és més
gran del que s’imaginaven. Fan les fotos de rigor i han de baixar
perquè ja s’està fent de nit i des del mati que
no han menjat ni begut res.
Aviat se’ls acaben les piles dels frontals i han de continuar enmig
d’una foscor absoluta. Arriben a la paret de glaç l’Achile
no sent conscient de quin punt es troba es deixa lliscar i cau. El seu
company no el pot aguantar ja que té les mans gelades. Per sort
no cau a gaire altura i a més a més cau sobre una bona
capa de neu. No es fa cap lesió important i poden continuar
baixant.
Al voltant de les 2:30 de la matinada arriben al camp VIII. Aquí es
retroben amb els seus companys que els ajuden a reanimar-se. Tot i això,
en arribar a l’hospital els dos patiran amputacions a les mans.
L’Achile perdrà tres dits de la mà esquerra i en
Lino el polze també de la mà esquerra.
El primer català en trepitjar el cim del K2 va ser Joan Tomàs.
El 16 d’agost del 2004 l’alpinisme català viu una
de les seves pàgines més brillants quant a les 24 hores
Jordi Coromines assoleix en solitari el cim per la via “Màgic
Line” considerada la més difícil de totes les vies. |
Sortides
