Nanga Parbat significa “Muntanya nua”.
Aquesta és una de les muntanyes més temibles. La vessant sud, va des dels
1000 metres aproximadament fins als 8125 metres, es a dir més de 7000 metres de
desnivell i els últims 4500 metres son pràcticament una paret vertical.
Segurament és la paret més alta del món.
Avanç de la segona guerra mundial, nombroses expedicions (sobretot alemanyes)
ja havien intentat aquest cim amb un esgarrifós balanç de 31 morts.
D’aquí que la comencessin a batejar amb el sobrenom de la
“Muntanya assassina”.
L’any 1953 desprès de la guerra, una expedició austríaca - alemanya es
va dirigir cap a l’Himàlaia amb l’intenció d’ascendir al
Nanga Parbat.
Entre els components de l’expedició hi havia l’austríac Hermann
Buhl, un home fora de lo comú i que marcaria una empremta inesborrable a
l’historia de l’himalaïsme.
En aquesta ocasió no comptaven amb l’ajuda dels xerpes, sinó que eren
ajudats pels hunzas, nadius d’una vall propera amb la frontera afgana.
Hermann i Otto Kemper s’encarregaren d’obrir camí i
d’instal·lar cordes fixes perquè els hunzas poguessin portar material
als camps d’altura.
El 2 de juliol de 1953 els dos alpinistes es trobaven al camp V situat a 6900
metres, quant per l’emissora, Herrligkoffer, el cap de
l’expedició, els ordenà que baixessin per esperar a la resta de
l’expedició.
El temps era magnífic i els dos alpinistes no van fer cas de l’ordre
del seu cap d’expedició i es prepararen per passar la nit i
l’endemà fer l’atac al cim.
A la una de la matinada Hermann s’aixeca, prepara tot el material
necessari, una mica de menjar i se’n va a despertar el seu company.
L’Otto havia pres somnífers per poder agafar el son i ara es trobava
molt malament. Li diu al seu company que el deixi allà i que faci
l’atac ell sol.
Comença a caminar enmig de la foscor, hi ha un silenci absolut i la pendent
cada vegada és més forta.
A les cinc del matí arriba a la Sella d’Argent. Al final de la Sella hi
ha l’avantcim, el primer obstacle seriós avanç de les arestes finals.
Aquí és el punt més alt que van arribar dos alpinistes austríacs l’any
1934, ara, a partir d’aquí tot serà desconegut.
Sap que a partir d’aquí ha de ser el més ràpid possible i per aquest
motiu, deixa la motxilla sobre una roca i agafa només lo estrictament
necessari.
Està esgotat, s’ha d’aturar a cada pas, quant de sobte, al
voltant de les 19 hores i al límit de les seves forces, se n’adona que
és al cim. Acabava de fer el que semblava impossible, arribar al cim del
Nanga Parbat.
La tarda és molt avançada i s’està fent de nit, toca baixar el més
ràpid possible. Sap que no pot cantar victòria fins que no sigui a baix. En
aquests moments té sort de la seva gran experiència, ja que la ment comença a
fallar-li i les cames baixen pendent avall de forma automàtica.
S’està fent fosc i cal buscar un lloc on passar la nit. Al final troba
un petit resés i s'aixopluga allà. Té sort, és una nit càlida, no es passen
dels –10 graus quant lo normal son –40.
Amb la primera llum del dia es vol posar de peu, però ha de fer un gran
esforç per aconseguir-ho. Està mort de son i va baixant com un somnàmbul i
comença a patir al·lucinacions.
A quarts de sis de la tarda es troba amb la seva motxilla però no te ni gana
ni set, només vol baixar. Ha fet la Sella d’Argent sense
adonar-se’n.
Des d’aquest punt ja pot veure les tendes on són els seus companys.
Treu forces d’on semblava que no n’hi havien i baixa a gran
velocitat.
Els seus companys que eren al camp V queden perplexos al veure’l
arribar, ja el donaven per desaparegut.
És increïble, només té congelacions a alguns dits dels peus. Baixen tots cap
al camp base i la rebuda per part d’alguns components és molt freda.
Sí, havia fet el cim, però havia demostrat una gran falta de disciplina
alpinística al desobeir una ordre del seu cap d’expedició. |
Sortides
