Everest

Everest

Situació geogràfica: Tibet / Nepal
Alçada: 8844 metres
Primera ascenció: 29 de maig de 1953
Alpinistes: Edmund Hillary
Tenzing Norgay
1ª ascenció catalana: 28
d’agost de 1985
Alpinistes: Oscar Cadiac
Antoni Sors
Carles Vallés

El nom d’Everest és un homenatge al director del gran Mesurament Trigonomètric de l’índia, George Everest. Ell es negava a què fos ell qui donés nom a la muntanya, ja que deia que s’havia de respectar el nom local. Els habitants del Tibet, al vessant nord, li deien Chomolungma que en tibetà vol dir “deessa mare del món”. Els nepalesos per la seva banda l’anomenaven Sagarmatha que significa “deessa del cel”. Actualment ha arrelat tant el nom d’Everest que fins i tot els tibetans i nepalesos l’anomenen així.
L’any 1856 Andrew Waugh va anunciar que havien descobert la que “probablement era la muntanya més alta del món” amb una alçada de 8839 metres. Aquesta va estar vigent prop de 100 anys. Era l’any 1950 i utilitzant punts de mesurament més precisos, els topògrafs indis van establir l’alçada que tots coneixem, 8848 metres. A finals del segle passat, el 1999 es van realitzar mesuraments amb làser i GPS i van revelar una alçada de 8850 metres. L’any 2005 un grup de científics xinesos, integrat pels millors cartògrafs del país, ho ha comprovat mitjançant un modern sistema d’ones de ràdio i GPS.
El nou mesurament ha demostrat que no són 8.848,13 sinó 8.844,43 metres els que s’alça sobre el nivell del mar aquest enorme cim.
“No és que l’Everest s’hagi encongit”, va declarar el director general de l’Oficina de Cartografia xinesa, Chen Gangzhu. El que passa, va afegir, s’atribueix a dos factors: la millora dels mètodes de mesurament durant els últims 30 anys i una lleugera oscil·lació en les plaques tectòniques que suporten la base de la muntanya.
La primera expedició fou l’any 1921 dirigida pel coronel Charles Howard-Bury i acompanyat per G. Mallory, Harold Raeburn, Bulloch i el Dr. Kellas. Van tenir multitud de problemes: malalties i mal temps.
El 12 de febrer de 1953 i després d’haver-se entrevistat amb els components d’una expedició suïssa que havia fet un intent l’any anterior per tal que els donessin informació, Evans, Hunt i el gruix principal de l’expedició embarquen a un vaixell direcció l’índia. Entre el 27 de març arriben tots a Thyangboche i fins al 12 d’abril no arriben al camp base.
El 24 de maig, Bourdillon, Evans i els xerpes Da Namgyal i Ang Tensing, arriben al coll sud. Decideixen que el millor serà fer dos grups. Si el primer fracassa, hi haurà la possibilitat que el segon grup pugui intentar el seu atac.
El 26 de maig, Bourdillon i Evans arriben fins al Pic Sud, però veuen que és massa tard i que no tindrien temps de fer cim i tornar a les tendes abans que es faci de nit. El primer intent fracassa.
Mentrestant al coll Sud, Hillary i el xerpa Tensing es preparen per fer el seu intent.
El 28 de maig, aquests dos acompanyats també per Gregory, Lowe i Ang Nyima aconsegueixen arribar als 8500 metres i plantar una tenda. Aquests tres últims reculen al coll sud i es queden per fer l’atac al cim Hillary i Tensing.
El 29 de maig surten molt d’hora a fer el seu atac. A les 9 del matí es planten a l’avant cim i una hora més tard, arriben a, on segons paraules textuals de Hillary “la dificultat més formidable de la cresta, un esglaó de roca d’uns dotze metres d’alçada. La roca en si, llisa i quasi inaferrable, hauria resultat un bon passatemps per qualsevol grimpaire expert, però a vuit mil metres d’altitud es convertia en una barrera superior a les nostres forces”. Després de molt buscar Hillary troba una escletxa per on passar, acabava de descobrir el que ara coneixem pel nom de “l’esglaó Hillary”.
Molt justos de forces els dos alpinistes superen aquest esglaó i continuen a la recerca del seu objectiu. A continuació i segons paraules del mateix Hillary “Aleshores rere un monticle que vaig esquivar vorejant per un costat, vaig veure que la carena es desviava cap avall i n’obria una panoràmica del Tibet. Vaig mirar enlaire i just sobre nostre vam veure la forma cònica del pic, nevat i arrodonit. Amb cautela, clavant el piolet aquí i allà, vam fer quatre passes i ja érem al cim”. Així doncs, el 29 de maig de 1953 Hillary i Tensing o Tensing i Hillary (no han volgut revelar mai qui dels dos va ser el primer de trepitjar el cim) havia caigut el sostre del món, l’Everest estava conquerit.
La primera expedició catalana en pujar a l’Everest va ser el 28 d’agost del 1985. Oscar Cadiach (l’únic espanyol amb dues ascensions, una pel Coll Sud i l’altre pel Coll Nord), Antoni Sors i Carles Vallés amb els nepalesos Tsambu Tamang, Narayam i Ang Karma. Feren el cim per l’aresta NE.

Kanchenjunga

Kanchenjunga

Situació geogràfica: Tibet / Nepal
Alçada: metres
Primera ascenció: 25 de maig de 1955
Alpinistes: George Band
Joe Brown
1ª ascenció catalana: 24 d’octubre de 1986
Alpinistes: Josep Permanyer

El Kanchenjunga és un cim de l’Himàlaia, situat a la frontera entre l’Índia i el Nepal. És el tercer cim més alt del món, amb una alçada de 8.586 metres.

El seu nom significa “els cinc tresors de la neu”, ja que té cinc cims.
Fins al 1852, va ser considerat el cim més alt del planeta, però els càlculs fets el 1849 van convertir l’Everest en el més alt i el Kanchenjunga el tercer.

La muntanya és considerada sagrada pels nadius, per la qual cosa, quan el 25 de maig de 1955 George Band i Joe Brown aconsegueixen fer el cim per primera vegada es van aturar a pocs metres d’aquest en senyal de respecte. Aquest costum s’ha respectat per la major part d’expedicions posteriors.

El 1985 una expedició gironina es dirigí a la zona amb la intenció d’atacar el cim principal. El mal temps els va fer avortar un primer intent, però el 24 d’octubre, Ramon Estiu, Josep Permanyer i el xerpa Ang Rita, llançaren l’atac definitiu des del camp IV situat a 7800 metres.

A una alçada de 8400 metres, Ramon Estiu es va veure obligat a abandonar, però els altres dos alpinistes si varen aconseguir arribar al cim.

L’enorme massís del Kanchenjunga es troba enfortit per grans arestes que corren aproximadament d’est a oest i de nord a sud, formant una “X” gegant. Aquestes crestes contenen una sèrie de pics entre 6.000 i 8.000 metres d’altitud. En l’aresta aquest a Sikkim, està Siniolchu (6.888 msnm). L’aresta oest culmina en el magnífic Jannu (7.710 msnm) amb la seva imponent cara nord. Al sud, clarament visible des de Darjeeling, apareixen el Kabru Nord (7.338 msnm), Kabru Sud (7.316 msnm) i els pics Rathong (6.678 msnm). L’aresta nord, després de passar pel subpic menor Kanchenjunga Nord (7.741 msnm), conté Els Bessons i el Pic Tent, i corre fins a la frontera tibetana pel Jongsong la, un pas de 6.120 msnm.

A causa de la seva remota ubicació al Nepal i accés difícil des de l’Índia, la regió de Kanchenjunga no ha estat molt explorada pels alpinistes. Per tant, ha conservat gran part de la seva primitiva bellesa. A Sikkim fer trekking per la regió del Kanchenjunga és una activitat recent que ha rebut fa poc aprovació oficial. El coll Goecha està guanyant popularitat entre els turistes, situat a la dreta, just davant de l’enorme cara sud-est del Kanchenjunga. Un altre sender fins a la conca del Llac Green s’ha obert recentment al trekking, discorrent al costat nord-est del Kanchenjunga al llarg de la famosa glacera Zemu.

Lhotse

Lhotse

Situació geogràfica: Tibet / Nepal
Alçada: 8516 metres
Primera ascenció: 18 de maig de 1956
Alpinistes: Fritz Luchsinger
Ernst Reiss
1ª ascenció catalana:  
Alpinistes:  

El Lhotse, amb 8.516 m d’altitud, és la quarta muntanya més alta de la terra. Es troba a la serralada de l’Himàlaia, a la frontera entre el Nepal i el Tibet, a tocar de l’Everest. Aquesta proximitat amb l’Everest n’ha provocat una certa ignorància per molts muntanyencs. A més del cim principal tenim altres cims secundaris de més de 8.000 m: el del Mig (Est), amb 8.414 m i el Lhotse Shar, amb 8.383 m.
El Lhotse és el cim E1 del servei cartogràfic de l’Índia, ja que sembla que la muntanya no tenia un nom local en tibetà ni tampoc en nepalès. Durant l’agost de 1921, en un reconeixement a l’Everest que va fer Howard Bury i com que no va trobar un nom local li va posar com a nom: Lhotse que en tibetà vol dir “Pic Sud”, en referència al cim es troba al sud de l’Everest i unit a aquest pel coll Sud. Al 27 de setembre del 1987, una expedició mataronina que intentava fer el cim del Lhotse Shar fou escombrada per una allau i hi moriren els alpinistes Antoni Sors, Sergi Escalera, Francisco Porras i Antonio Quiñones.
El 8 d’octubre de 1980 Carles Vallès i Manuel Badiola van fer cim al Lhotse Shar. No ens consta que cap català hagi fet el cim principal.

Makalu

Makalu

Situació geogràfica: Tibet / Nepal
Alçada: 8463 metres
Primera ascenció: 15 de maig de 1955
Alpinistes: Jean Couzy
Lionel Terray
1ª ascenció catalana: 24 de maig de 1976
Alpinistes: Jordi Camprubí

Makalu vol dir “El gran negre”.
Està situat entre el Tibet i Nepal, a 20 km de l’Everest i en una regió pràcticament inexplorada.
El Makalu té dos cims secundaris: el Kangchungtse, o Makalu II, de 7.678 msnm i el Chomo Lonzo, de 7.818 msnm.
El Makalu és considerat com una de les muntanyes més difícils d’escalar. A la duresa de l’alçada i el clima cal afegir una complicació tècnica elevada, sobretot a la part final.
L’any 1955 els francesos organitzen una potent expedició amb l’objectiu de ser els primers en conquerir aquesta magnífica piràmide aïllada.
L’equip està format per Lionel Terray, Jean Couzy, Jean Franco, Guido Magnone, Jean Bouvier, Serge Coupé, Pierre Leroux, André Vialatte, Gyalzen Norbu, André Vialatte i Serge Coupé.
Quan van arribar al Nepal, la sort semblava somriure. Com que l’any abans ja havien organitzat una expedició de reconeixement van instal·lar molt ràpidament els cinc primers camps d’altura. El temps a més a més era esplèndid.
El primer intent el fan Couzy i Terray. Pugen a instal·lar el camp VI a 7800 metres i passen aquí la nit. L’endemà es lleven a les 7 i continuen amunt. Cap als 8200 metres arriben als peus d’una paret rocallosa que, en l’expedició de reconeixement de l’any anterior els havia semblat inexpugnable. En realitat no és tan difícil com semblava des de lluny i en una hora la superen. En tres quarts d’hora més de flanqueig es troben al cim del Makalu. Així, l’11 de maig de 1955, la cinquena muntanya més alta de món havia estat conquerida.
La bona organització i estat de forma dels alpinistes, la meteorologia i també la sort els va permetre arribar al cim amb menys dificultats de les esperades.
En els dos dies successius, van organitzar dos equips més i així, la totalitat de la resta de l’expedició va poder arribar al cim.
El 24 de maig de 1976 Jordi Camprubí acompanyat per dos alpinistes txecs, van arribar al cim del Makalu.

Cho Oyu

Cho Oyu

Situació geogràfica: Tibet / Nepal
Alçada: 8201 metres
Primera ascenció: 19 d’Octubre de 1954
Alpinistes: Joseph Joechler
Pasang Dawa Lama
Herbert Tichy
1ª ascenció catalana: 20 de setembre 1984
Alpinistes: Antoni Llasera
Carles Vallès
Jordi Pons

El Cho Oyu és la sisena muntanya més alta del món. Està situada a l’Himàlaia, uns 20 km a l’oest de l’Everest. Cho Oyu significa Deessa Turquesa en tibetà.
El primer intent de pujar el Cho Oyu fou el 1952 per part d’una expedició dirigida per l’anglès Eric Shipton, però es van haver de fer enrere a més de 6.650 m. S’assolí el cim per primera vegada el 19 d’octubre de 1954 per part de Herbert Tichy, Joseph Joechler i el xerpa Pasang Dawa Lama, formant part d’una expedició austríaca. Així el Cho Oyu fou el cinquè vuit mil en ser escalat. Pocs kilòmetres a l’oest, es troba el Nangpa La (5.716 m), un pas gelat que serveix de ruta comercial entre el Tibet i la zona del Khumbu. Gràcies a la proximitat amb aquest pas, els escaladors consideren el Cho Oyu com el vuit mil més fàcil de pujar.
Després del monsó de 1984, una expedició catalana formada per Lluís Belvís, Jordi Pons, Emili Civis, Antoni Llasera, Carles Vallès, Jean Clémenson i els xerpes Tsambu Tamang, Ang Kharma i Nima Dorje, atacaren el Cho Oyu per la ruta tibetana. El 20 de setembre de 1984 un primer equip format per Antoni Llasera, Carles Vallès, Tsambu Tamang i Ang Kharma assoliren el cim. L’endemà, Jordi Pons i Jean Clémenso també assoliren el cim.

Dhaulagiri

Dhaulagiri

Situació geogràfica: Tibet / Nepal
Alçada: 8167 metres
Primera ascenció: 13 de maig de 1960
Alpinistes: Kurt Diemberger, Peter Diener, Nawang Dorje, Nima Dorje, Ernst Forrer i Albin Schelbert
1ª ascenció catalana: 12 de maig de 1979
Alpinistes: Jordi Pons

El seu nom significa “Muntanya Blanca” i va estar a punt de passar a la història, ja que va ser el primer objectiu dels francesos, però no van trobar la ruta correcta i després de considerar-lo inaccessible, se’n van anar a l’Annapurna.
Quan va ser descoberta el 1808 va passar a ser considerada la muntanya més alta del món en lloc del Chimborazo de l’Equador.
És una muntanya solitària, amb unes arestes perfectes i regulars. El fet de ser solitària fa que es pugui veure des de molts pobles de la vall nepalesa del Khali Gandaki.
Dues expedicions arribaren al cim al mateix dia. La primera a fer-ho van ser l’austríac Kurt Diemberger i els suïssos Erst Forrer, Albin Schelbert i Peter Diener, amb els sherpes Naugang Dorje i Nima Dorje. Els membres de la segona expedició van ser M. Vaucher i Weber.
L’any 1979, quatre alpinistes catalans, Jordi Pons, Jordi Colomer, Joan Massons i Ramon Bramona, es van unir a una expedició basca per tal de fer una única expedició al Dhaulagiri. El 12 de maig i després de passar dues nits tancats a les tendes de l’últim camp, Jordi Pons, 3 bascos i un xerpa, varen assolir el cim.

Broad Peak

Broad Peak

Situació geogràfica: Tibet / Nepal
Alçada: 8047 metres
Primera ascenció: 9 de juny de 1957
Alpinistes: Kurt Diemberger
Hermann Buhl
Fritz Wintersteller
Markus Schmuck
1ª ascenció catalana: 5 d’agost de 1981
Alpinistes: Enric Pujol
Manuel Hernández

El Broad Peak, amb 8.047 m, és la dotzena muntanya més alta de la Terra i la quarta més alta del Pakistan. Està situada al Karakoram, a la frontera entre la Xina i el Pakistan, aproximadament a 8 km del K2.

Al Broad Peak no se li havia assignat un número en la cartografia original del Karakoram, ja que havia quedat amagat de la vista dels topògrafs. El nom li posà Martin Conway durant la seva expedició de 1892.

La muntanya fou observada per totes les expedicions que s’aproparen al K2 durant els primers anys del segle XX, però no serà fins al 1954 quan es farà la primera expedició per escalar-la.

El 1954 es fa la primera temptativa d’ascensió per Karl Herrligkoffer. Intentaren l’ascensió a la tardor, però les primeres tempestes d’hivern els obligaren a retirar-se quan estaven a 6.900 m.

El 1957 s’aconseguirà la primera ascensió al cim el 9 de juny per una expedició austríaca dirigida per Marcus Schmuck i formada per Fritz Wintersteller, Marcus Schmuck, Kurt Diemberger, i Hermann Buhl.

Era una expedició lleugera, formada per 2 cordades i no empraren oxigen. A primers de maig arribaren a Concòrdia i van preparar l’ascens per l’aresta oest. El 21 de maig ja havien muntat els Camps I (5.800 m) i II (6.400 m). El 28 de maig muntaren el Camp III (6.950 m) i l’endemà intentaren fer el cim, però hagueren de fer-se enrere quan sols els faltava 1 hora d’ascens i 15 metres de desnivell perquè era massa tard.

El 8 de juny tornaren al Camp III i l’endemà, a les 3 h 30′ del matí marxaren cap al cim, cosa que aconseguiren a les 17 h. Buhl hi arribà a les 19 h’ i es convertia en el primer alpinista a fer dues primeres ascensions a un vuit mil. Tots arribaren sans i estalvi al camp base